Club de lectura 2024-25 Propostes provisionals
Últim dijous de cada mes a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant
Biblioteca Enric Valor –IEC
Sala Juana Francés
SETEMBRE:
Vicent Usó: Les ferides del món
A Les ferides del món, Vicent Usó, amb un estil clar i directe, dibuixa un fresc narratiu de sentiments profunds i dilemes quotidians, alhora que explora temes com la lluita contra el destí, la memòria dels amors perduts o el pas del temps, connectant el lector amb la vulnerabilitat humana en les seues múltiples formes.
Aquest recull ens obri la porta a un univers de setze històries, que comprenen des de microrelats i contes fins a novel·les curtes o l’origen inèdit de La mirada de Nicodemus, on cada relat batega amb una força emocional que oscil·la entre la soledat més fonda i l’esperança més fràgil. El conjunt destil·la la millor capacitat narrativa de Vicent Usó, passant del gènere negre al relat històric amb una facilitat sorprenent, que li serveix per a construir un mosaic de personatges que encarnen els anhels i les ombres de l’existència humana.
OCTUBRE:
Estel Solé: Aquest tros de vida
PREMI RAMON LLULL Una novel·la que transcendeix en cada pàgina, amb una narrativa que emociona, provoca i inspira. Cal deixar d’enyorar per començar a viure.
La Lena és una científica ambiciosa que malda per conciliar les fites laborals amb la criança. Quan és dalt de tot de l’escala de les il·lusions, un parell de sotracs vitals la tornen a la graella de sortida. En plena desfeta personal, desafiant el seu matrimoni, l’opinió aliena i, fins i tot, a ella mateixa, decideix emprendre un viatge inesperat amb l’Abel que la porta a Occitània, a casa la Margue i el Benoît. La convivència amb els tres desconeguts farà que la Lena es plantegi dilemes inesperats sobre la vida, la mort i l’amor.
Aquest tros de vida explora amb sensibilitat la cruesa vital i la força per continuar endavant. Amb una escriptura precisa i carregada d’intensitat emocional, Estel Solé ens ofereix un relat captivador que ens parla de la fragilitat i la resiliència humanes.
NOVEMBRE:
Ester Vizcarra: La cadira de l’artista indòmit
Manuel, un jove enamorat de l’expressionisme abstracte, sent que ha de deixar la seva ciutat, l’Alcoi dels anys 60, per desenvolupar-se artísticament. Amb aquest objectiu es trasllada a Madrid, Barcelona, València i Las Palmas de Gran Canaria, on s’uneix a grups influenciats pel surrealisme i la contracultura. L’artista s’endinsa allà en el conceptualisme abstracte, assaja el neodadà i també s’aventura en la literatura experimental i la performance. Pinta a Venècia i viu la Nova York de l’èlit artística del moment, on arriba a coincidir amb Dalí i Warhol. El camí de l’avantguarda no és fàcil. Manuel no és dels que es rendeix però, serà capaç de viure del seu art? O haurà de tornar a casa carregat amb la seua frustració i el seu esperit indòmit? Ester Vizcarra narra amb detall les passions, amistats i traïcions que envolten Manuel Solbes Arjona, basant-se en la vida real d’aquest singular artista.
AMB PRESÈNCIA DE L’AUTORA
DESEMBRE:
Francesc Viadel: Abisme
Abisme és una al·legoria del fracàs escrita en clau d’humor negre, sense concessions. Una davallada als inferns de Rafael Bodí i el seu entorn. Uns personatges que en plena crisi econòmica, després de l’esclat de la bombolla immobiliària, malden per salvar la pell en una Barcelona immisericorde, sòrdida, molt allunyada dels tòpics.
Amb aquesta novel·la insòlita en la seua trajectòria, Viadel ens presenta una barreja de realisme brut i lirisme on de vegades ens sobten els passatges onírics que resulten claus per a una interpretació alternativa de l’existència. L’autor sacseja la coctelera literària per a oferir-nos un personal i original dry martini en el qual Bukowski i John Kennedy Toole li donen un cert tast a la ginebra i el vermut. El resultat és «agitat, no remogut», d’un surrealisme bretonià. L’oliva la posa Makoki i les rialles el lector.
AMB LA PRESÈNCIA DE L’AUTOR.
GENER: (mes del Clàssic!)
Teresa Pàmies: Va ploure tot el dia
Va ploure tot el dia és la història íntima d’una resposta en el fons inexpressable i sempre posposada: per què i com es torna de l’exili? Estructurada a partir del pretext argumental d’un interogatori en un dia de pluja, la novel·la és l’exposició dels motius que van forjar el retorn al seu país d’una dona que -com Teresa Pàmies- va passar quaranta anys a l’exili.
FEBRER:
Lourdes Boïgues: Era foraster i em vau acollir
A Valldigna, a finals del segle XIV, el jove fra Nicolau ha sigut nomenat membre de ple dret de l’orde del Císter. Des de la seua nova condició, contempla amb sotsobra les novetats que es produeixen al seu voltant: no sols al monestir, sinó també als pobles del senyoriu. La vida tranquil·la de Valldigna s’ha acabat. Els vassalls musulmans clamen contra els impostos i exigeixen els seus drets. La convivència entre sarraïns i cristians es complica amb reunions i trobades furtives. Tot fa pensar en una revolta imminent, o en una repressió sense escrúpols ni pal·liatius.
AMB LA PRESÈNCIA DE L’AUTORA
MARÇ (Mes de la traducció)
Gueorgui Gospodinov: El jardiner i la mort (Traducció de Marc Casals)
«El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d’ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer. Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació dels fills amb el dol per la mort dels pares. Gueorgui Gospodínov retrata l’amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l’acceptació del dolor i l’acolliment de la nostàlgia.
ABRIL (mes de l’assaig)
Juli Capilla: La terra i la paraula
Un poble, la terra roya i la pedra blanca. Un poble apartat i fronterer, Pedralba. Una mort prematura que ho capgira absolutament tot, que ho anorrea. La perdurabilitat de la paraula, malgrat tot. De la terra i la paraula. Aquest és un llibre de memòries i un dietari ensems. Les històries i les vides de la gent d’un poble qualsevol. El temps que s’ho enduu tot sense remei.
Juli Capilla ens ofereix, amb La terra i la paraula, un text brillant, un testimoni sobre l’amistat, la mort i també la vida; sobre la bellesa dels moments viscuts. Un text poètic i assagístic alhora que ha merescut el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig dels Premis Ciutat de València.
MAIG:
Glòria Sabaté: El vel de la Deessa
Pocs mesos després de l’esclat de la Setmana Tràgica, Barcelona, atordida, s’arrapa a la vida. Un grup de francmaçones encapçalades per l’Ángeles López de Ayala, sota l’aixopluc de la Societat Progressiva Femenina, s’aferren a l’educació com a via per lluitar contra el rol social que els ha estat imposat pel fet d’haver nascut dones.
La descoberta d’una biblioteca peculiar les posarà sobre la pista d’una relíquia oculta capaç d’atorgar la força que necessiten per poder assolir la llibertat anhelada. Les acompanyaran el bibliòfil Gaspar Homar i un estudiant de la Universitat de Barcelona, lector àvid i enamorat dels mites antics i medievals.
Només una persona coneixia el parador de la relíquia… i acaba de morir. Per això s’hauran d’endinsar en l’espiritisme, un món especialment en voga. Inconformistes i lluitadors, tots junts faran el que calgui per aconseguir el seu objectiu.
AMB LA PRESÈNCIA DE L’AUTORA